En 2011 va començar la guerra a Síria. Al llarg d’aquesta dècada, la mort, la fam i la misèria han acompanyat al poble sirià mentre el món occidental ha abanderat els estàndards de la vergonya, demagògia i hipocresia, desviant la mirada cap a altres horitzons desconcertants com a éssers humans. 

Què és Europa realment, a banda d’un territori geogràficament conformat per diversos estats que es regeixen baix els mateixos principis democràtics i monetaris?  

Bressol de la cultura mil·lenària, la democràcia i els drets humans. Europa deuria ser una idea que unifica i fa igual tots els territoris que la composen, disposada sempre a acollir i protegir aquells pobles oprimits baix els mateixos principis. Deuria ser una idea poderosa i positiva en el nostre imaginari, però aquest orgull europeista s’esfuma quan constatem quin tipus de polítiques han desenvolupat i implantat al llarg d’aquests 10 anys els estats i les institucions europees.

Escudar-se darrere d’un humanisme que té com a instrument els drets humans per defensar bàsica i primordialment la llibertat individual (principi fonamental d’aquest tipus de polítiques neoliberals), no és, ni significa el mateix que defensar un humanisme que es regisca pel principi de la igualtat de drets entre tots els pobles del món. 

La diferència és abismal, i porta a construir per desgràcia una Europa individualista, egoista, frívola i capritxosa. No oblidem tampoc, com en temps de pandèmia (sobretot a Occident) han sorgit  pseudo-moviments terraplanistes i negacionistes maquillats amb una inquietant crida a la llibertat, promoguda i dirigida per la poma enverinada que suposen certes xarxes socials.

22.000 és el nombre de xiquetes i xiquets sirians morts al llarg d’aquesta dècada, no sols a causa directa de la guerra, sinó també per la migració cap a Europa buscant precisament la pau i la vida.

Crec que tenim que fer un gran esforç i sortir de les nostres pròpies trinxeres ideològiques i polítiques, siguen les que siguen, i posar en comú tot allò que ens fa iguals. La vida, les persones i l’estima per elles.

Projectes audiovisuals com SI NO SOY NO PUEDO SER  (2017) de PDA films, liderat per Mario Torrecillas, donen veu als xiquets sirians que es troben en els camps de refugiats grecs a través dels seus dibuixos. Un curt d’animació que inspira, il·lumina i dona a conèixer en primera persona l’horror de la guerra, vista sense filtres: pels nens. (Dalt teniu una imatge del curtmetratge i l’enllaç del trailer.)

Com diu l’historiador Yuval Noah Harari quan fa referència a la importància i el valor que té la història en perspectiva com a espècie; “Estudiem història no per conèixer el futur, sinó per ampliar els nostres horitzons, per a comprendre que la nostra situació actual no és natural, ni inevitable i que, en conseqüència, tenim davant nosaltres moltes més possibilitats de les que imaginem.” 

Salut a tots i totes!

#kidsGAMES #elgranÈXODE #Europa #Refugees #Síria #22000 #redroomdisseny